TRAVESSA MONEGROS BTT
Els
últims dies encara que sembli estrany a plogut i no sabem com trobarem el
terreny, és potser la màxima preocupació que tenim aquelles primeres hores de
llum a Los Monegros.
El
dia s’ aixecat fred, mol fred i per sobre nostre un gran núvol fa que no deixi
passar el sol. Davant nostre una gran extensió planera i plena de camps de
cultius i al fons la Sierra de Alcubierre per
on tenim que anar a parar. Enrere amb deixat la ciutat de Sariñena a on
hem passat la nit, hem seguit camí tot passant per el costat de La Laguna a
pocs kilòmetres de la ciutat i ara a anem vers Alcubierre. Ens esperan 40
kilòmetres de pista, planera a on el ritma el podríem accelerar si no fos per
el fort vent que ens be tota l’estona de cara i que arriba atabalar . Passem
per algun que altre poblet, o més ben dit quatre cases en les quals no si veu
ni una anima. A poc d’arribar, ja cap el migdia, i tenint la silueta del poble
a tocar, el que no volíem ni sentir a parlar: el fang!!, tenim que sortir
d’aquesta trampa i la única opció és arribar fins la carretera que esta a pocs
metres. Les bicis ens pocs minuts han quedat cobertes de fang, que tenim que
treure com podem amb branques. La feina que hem tingut a obert la gana el que
fa que ens quedem a dinar un bocata monumental al bar - pastisseria que tenim
en ben entrat el poble.
El
que toca ara és la pujada que ja fa massa estona que fem el gandul, ara ens
dirigim vers l’itinerari de les trinxeres a on i va estar-hi lluitant l’escriptor
angles George Orwell (Homenatge a
Catalunya). Per anar-hi prenem una pista de terra que puja amb força fins a
tocar un frondós bosc a tocar de la carretera que va en direcció a Leciñena i a
prop de arribar al coll, seguim per pista, indicació de la ruta de les
trinxeres, deixant per un moment la pista per on tenim que seguir després.
Nosaltres ara pujarem al Monte Irazo, a on trobem en magnífic estat de
conservació tota aquesta fortificació de guerra amb uns panells informatius que
ens donaran a conèixer com és vivia i és lluitava en aquest lloc. Escriuria
Orwell:
“ Les muntanyes d’aquella part
d’Espanya (referinse a Serra d’Alcubierre), tenen unes formes molt curioses,
com de ferradura, amb els cims aixafats i les seves vessants redreçades que és
precipiten en esfereïdors barrancs. I dalt dels cims tan sols i han mates
raquítiques, bruguera i els blancs ossos de pedra calcaria que sorgeixen per
tot arreu.”
Mirant
enrere podem veure la llarga rampa que ens espera , un cop baixem del turo de
on ens trobem. Pel el qual posem fil a l’agulla que les cames ja feia estona
que no pedalen.
Un
cop superat aquest entrebanc ja som dalt de la Serra boscosa d’Alcubierre, les
vistes son magnifiques i el que ens ve ara, la baixada encara és millor per
afluixar les cames. La serra és molt llarga i no tot serà baixada perquè ens
faltes molts metres de desnivell i per algun costat o altra estaran amagats i
la veritat que no tarden a aparèixer. El nostre primer objectiu el tenim molt
lluny San Caprasio i tenim per el davant
uns 20 kilòmetres de un autèntic trenca cames de dures pujades i baixades una
darrera l’altre al bell mig de la carena, sort en tenim que el dia és molt clar
i les vistes s’estenen fins molt lluny tan per un costat que per un altre.
Com
anècdota curiosa a pocs kilòmetres de Sant Caprasio (811m) silueta característica
i la major elevació de la zona, això si plena d’antenes, ens parem a fer unes
fotos de rigor en un barranc i per sota nostre apareix un corriol amb una
barana de fusta, que curiós? Baixem per el corriol i trobem una petita cova un
ermità japonès que parlant en Inglés ens explica que és seguidor de
Charles-Eugène de Foucauld, que feia uns mesos que vivia i meditava en aquestes
terres però que venia del desert del Sahara, en el Hoggar, a on i tenien una
petita capella, però que en la situació actual de segrestos i violència, ha
tingut que canviar de lloc. Ens ensenya la petita capelleta penjada al buit.
Tot son garrafes d’aigua que l’hi porten la gent del poble de Farlete amb
cotxe. Unes fotos del desert Argeli, de Tamanraset, dels Tuaregs...diu ell que
això és més dur que el desert, ens donem les mans i un somriure i un “pregueu
per mi”.
A
estat una trobada curiosa, San Caprasio, ja i som, però la rampa que i puja
també i és i ja fa temps. La vista és impressionant. No hem trobat ningú, be fa
poc uns motoristes francesos i que mes tard tornarem a trobar varies vegades, el vent, però a afluixat, la tarda ja va de
davallada com nosaltres que esperem que tot sigui baixada. Estem de sort la
primera part, però desprès tornem-hi a un constant puja i baixa a sobre ara fa
més calor que en tot el dia.
Fins
que no trobem a la nostre ma dreta un vèrtex geodèsic, que per pujar-hi tens
que fer servir uns esglaons de ferro, no comença la verdadera baixada, tan sols
manquen 15 km per Castejon de Monegros.
Fem
una parada al extraordinari mirador de Bujel a on per sota nostre i trobem el
fabulós barranc, en les confluències del “Barranco del Pasadero de las Yeguas”
i el “Barranco de la Hiedra. Seguim baixada final fins a Castejon a on tenim el
lloc per dormir....be teníem lloc per dormir per que quant arribem després dels
95 km, fets caldari lla, ens diuen que ens esperàvem per el dia abans i que
esta tot ple. Merda!!( al final us donarem l’adreça d’aquest establiment tant
correcta ), el poble més a prop és
Bujaraloz, a tocar la nacional de Zaragoza, i una recta de 15 kilòmetres
amb les seves corresponents pujades ajudant al acabament de la jornada, ben
merescuda en un Hostalet a peu de nacional amb el rerefons del soroll de la
musica dels camions. Però l’important és que ja tenim llit i un lloc per sopar
que parcer molt recomanat.
Km
totals: 115
Desnivell:1400
metres.
segont dia.-
Sortim de bon hora un cop ben esmorzats,
la ruta tenia que anar de nou vers Castejon de Monegros, però amb optat per
variar el track i seguirem la carretera que varem anar ahir, però al primer
poble de La Almolda, a 7 km de Bujaraloz, buscarem una pista que talla per el
dret per anar a buscar la ruta que teníem planejada, així estalviem carretera.
Aquest primers kilòmetres que farem
aniran be per escalfar una mica les cames i treure’ns el fred de sobre.
La
pista buscada la trobem a uns quants kilòmetres passat el poble, al davant
nostre tenim unes extensions de camps erms impressionants, en un moment donat
deixem la pista per seguir per entre el camp desèrtic, ara ens donem compte que
en pluja o el terra mullat seria impossible de continuar, tan ara com la resta
del recorregut, doncs el terra és totalment argilós.
Entrem
al cap de una bona estona al sector de Jubierre, una zona totalment àrida i en
grans formacions “Tozales” d’argila que el vent i l’aigua han anat emmotllant i
creant figures com el cas de les Bardenas Reales a Navarra. Estem al far west
aragones, sols i falten els indis, be potser no doncs nosaltres en fem una mica
l’indi. La pista baixa sobtadament i si la seguíssim en poca estona estaríem a
lloc, però aquest no és el cas. Un cop
arribats al Paridero de las Vacas, no te pèrdua per la fortor i que és la única
casa que trobem en aquesta vall, deixem la pista principal i prenem una de
secundaria que en pocs metres deixem per agafar un corriol que ens portarà a
dins de un petit canyó, val molt la pena, és la sorpresa de la ruta, seguim
encaixonats un bon rato, estem bocabadats. Un cop acabat el canyó, seguim per
pista però no agafem la direcció de tornada, vers al contrari, prenem de nou un
altre pista que ens porta com si tornéssim de nou enrere. Anem a buscar un pas
entre uns Tozales, per baixar per un altre vall que ens depara noves sorpreses
en més formacions.
I
ara si comença la baixada en direcció el poble que veiem al fons Albaratillo,
la calor ja és comença a notar, el terra argilós que estava compactat per la
pluja, comença a ser tot pols, pensem en aquesta ruta al estiu que deu ser tot
pols.
Albaratillo,
a peus del riu Flumen, els primers camps de cultiu la primera verdor,
travessarem el poble per anar a buscar una pista que en una recta molt recta
ens portarà de pet a Sariñena.
Han
estat dos dies molt intensos i la veritat que amb quedat gratament molt
sorpresos per els contrastos que hem trobat, i amb pogut constatar que els
Monegros no és solsament aquelles muntanyes pelades que veiem per el cotxe
quant anem de Lleida a Zaragoza.
Km.-
52
Desnivell.-
450m
Sortida
realitzada a la tardor del 2012 per (SB) Salme, Toniu Llovets,Lampa, el noi de
Sant Esteve, Kiku, Regi.
Ruta
sense fons ni aigua que millor fer-l’ha per primavera o tardor.
Per picotejar,
no cal que porteu gels ni barretes energètiques, molt recomanable parar a Fraga
i comprar Farinosos una cosa típica que atipa d’allò més, figues seques,
préssecs secs, fruita de xocolata ta
típica de l’Aragó, en fi productes de la terra i més barats que les merdetes
habituals.
Hostals:
Hostal Romea (Sariñena)974570012. Senzillet però decent, a més és des viuen per
quedar be.
Hostal la Chipranera.- Castejon
de Monegros. No recomanat.
Podeu fer servir la casa rural
al Poble de Lananja a 7 km de Castejon.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3497550
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3497550
pas clau, Regi i Salme |
Benet sobre el barranc |
terres de seca |
Kiku guiant amb el Gps |
intuint el cami |
la tropa en el desert |
Llovets encarant un corriol |
far west autentic |
trial-lera a buscar el canyo |
dins el canyo |
kiku en ple desert |
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada