Puigllançada la Tossa d'Alp, anar i tornar.

No se el que verdaderament passa, és com un virus letal que esdevé a la gent que en un moment donat veu en qualsevol pantalla que esta nevant copiosament i és en aquell precis moment com les seves conductes deixant de ser totalment normals i poden esdevenir perilloses, addictes a una droga molt perillosa, això és el que passa als que veuen imatges de nevades copioses. Son sers que després de haver viscut moments intensos en paisatges completament  nevats volent tornar a descobrir les sensacions dels ambients silenciosos, el obrir traça fonda sobre el mantell blanc, els boscos, els arbres colgats i el llisca en neu profunda . Son unes sensacions senzilles, quasi primitives de un retorn a la naturalesa en estat pur.

Això és el que va passar aquest divendres, una bona nevada, uns addictes que nomes envien missatges per veurà on va la tribu, comprovar partes del temps, a on ha caigut mes, a on serà mes segur, en fi, el mateix ritual com si fos la primera vegada això que ja ho han viscut moltes mes, però és igual el virus torna actuar en els seus caps i per molt que diguin de fred o mal temps ja els tenim preparats al dia següent a primera hora del mati, nets i polits per acceptar el que tots ells ja saben que son malalts, que tenen un virus, que és incurable i que solament és soluciona amb una cosa....el anar a tastar el “ pow-pow”.

Ho teníem que anar a provar, faria vent, el dia no seria bo, teníem que anar en terreny segur, però estàvem allà, la tribu, de nou els boscos ens cridant, els espais oberts ens demanaven i després tots en acabar, trinxats i contents, amb la cara amb un somrís, esperan de nou que el cos torni a sentir la crida del virus letal.

Vàrem ser la Regi, el Txubi “en ratafia”, Eladi, Benet “el noi del Montseny”, Lo Presi, el J.j Padnon i jo. Total 20 km i 1800 de desnivell.

I per acabar hem venen les paraules de Frijof Nansen  (Groenlàndia 1897):

“És difícil d’imaginar rés més gratificador i estimulant que lliscar ràpidament pels boscos nevats amb l’agilitat d’un ocell, amb el fred aire de l’hivern acariciant el nostres ulls, les branques dels avets a les nostres galtes. Mentrestant, el cervell i els músculs s’esforcen per evitar l’obstacle inesperat que en qualsevol moment pot  interposar-se en el nostre camí. No és com si la vida cultural s’esborrés de cop dels nostres pensaments i es quedés al darrera, com ho ha fet l’aire de la ciutat?. Hom identifica els esquís i la nostra natura com formant una sola cosa. Això desenvolupa no sols el cos, sinó també l’esperit, i té per el nostre poble una profunda significació més del que molts puguin sospitar.” 

amb en Ramon Bote el jefe de Masella