Parades al voltant de Camarasa

Al nostre pas en cotxe per anar en direcció al Pirineu per fer sortides de muntanya, a vegades veiem llocs que diem: ostres aquí be valdria una parada!, però amb les preses d’ arribar al lloc ho anem deixant per un altre cop que hi passem.

Aquest cop teníem temps i teníem varis objectius per anar a fer el xafarder i la carretera en qüestió és la que va de Balaguer a Tremp.

A uns quants kilòmetres sortint de Balaguer i abans d’arribar a Camarasa, ens aturem a la primera parada : La Merengue http://www.lleidatur.com/portals/2/img%5Crecursos%5C305%5Cmerengue1.pdf, un petit turo isolat en mig de camps erms a on i va tenir en la guerra civil un punt estratègic l’exercit feixista i que per la seva conquesta, que no va poder ser, i varen deixar la vida molta gent jova de la” lleva del biberó” és diu que ens últims dies inclòs i morien al dia més de 300 persones. I passegem en silenci, tot mirant per els nius de metralladora, l’aroma de la farigola i herbes aromàtiques ens fan una mica oblidar l’horror de la guerra que en aquesta merdota de turo  i van donar la vida tanta gent.

Abans d’entrar al poble de Camarasa  una altre parada és la del cementiri  a on i ha la fossa comuna a on i podem llegir : “Tot el front on és tingueren lloc els combats del Cap del Pont de Balaguer és un gran cementiri anònim. La majoria de combatents morts foren enterrats on van trobar la mort. Però el pas del temps i l’acció de l’home han esborrat les fosses.

Només una d’elles, la fossa del Merengue, fou tractada amb respecte pels propietaris del terreny, que no fou cultivat després de la guerra. Allí reposaven les restes dels combatents republicans morts durant la batalla del Merengue (maig de 1938).

Infiltrats en terreny enemic, foren sorpresos, aniquilats i enterrats en un gran cementiri per les tropes franquistes. Les visites dels companys, sempre discretes, van mantenir viva la seva memòria. L’any 1985, per iniciativa de l’agrupació de Supervivents de la Quinta del Biberó-41 i per aturar l’espoliació que patia la fossa, s’iniciaren els tràmits adequats per exhumar els cossos i traslladar-los al cementiri de Camarasa.”

Seguim la ruta i la propera parada i per animar-nos una mica que millor que fer un alto, al forn de Camarasa i comprar una coca, per afrontar a gust la propera visita: la Cova del Tabac.

Tenia per casa de feia molts anys un retall de una ruta que sortia al diari Avui (fitxa de la ruta de Antoni Aragón i Minguell) i que parlava d’aquesta cova i sempre que passava per la presa de Camarasa tenia ganes de parar, doncs ara seria el moment, potser no el millor doncs era el mig-dia d’agost i la calor començava a fer de les seves.

Deixem el cotxe a la dreta en un petit aparcament tot passat l’embassament, creuem la carretera i entrem dins un petit túnel que ens portarà a dalt les parets del pantà, passem tot el mur i ja tenim les indicacions de la cova, no te pèrdua, bon camí i ben marcat, els últims trams per arribar tindreu que fer servir les mans per pujar uns esglaons i cadenes, tot plegat 45’ i sou a l’entrada de la Cova del Tabac. Les vistes del Segre i totes les planes de Lleida son fenomenals, els voltors ens passen ben a prop, potser per veurà si estem vius o morts, però ara és l’hora de engegar els frontals i entrar a la cova. Quina felicitat tanta frescor, aquesta cova ja va ser habitada a l’edat de bronze i l’ l’època medieval, però moltes de les seves pintures i formacions calcàries varen ser castigades per actes vandàlics. Podrem entrar fins al final de la cova, fins que les parets s’ajunten en un estret final. Val la pena escoltar el silenci de la enorme cova del Tabac i aquest nom perquè és veu que s’agafava una pols vermellosa que s’hi troba i és barrejava en raspadura de tabac per esnifar, en fi! Sortim de la cova i la calor ara si que va de valent, tornem al cotxe per el camí que hem vingut.

Ara si que els dies que passem per aquestes contrades ja podrem dir: ja hi hem estat!!.