Cursor

Crossbone Skull

divendres, 19 d’octubre de 2012

TRAVESSA MONEGROS BTT

Els últims dies encara que sembli estrany a plogut i no sabem com trobarem el terreny, és potser la màxima preocupació que tenim aquelles primeres hores de llum a Los Monegros.
El dia s’ aixecat fred, mol fred i per sobre nostre un gran núvol fa que no deixi passar el sol. Davant nostre una gran extensió planera i plena de camps de cultius i al fons la Sierra de Alcubierre per  on tenim que anar a parar. Enrere amb deixat la ciutat de Sariñena a on hem passat la nit, hem seguit camí tot passant per el costat de La Laguna a pocs kilòmetres de la ciutat i ara a anem vers Alcubierre. Ens esperan 40 kilòmetres de pista, planera a on el ritma el podríem accelerar si no fos per el fort vent que ens be tota l’estona de cara i que arriba atabalar . Passem per algun que altre poblet, o més ben dit quatre cases en les quals no si veu ni una anima. A poc d’arribar, ja cap el migdia, i tenint la silueta del poble a tocar, el que no volíem ni sentir a parlar: el fang!!, tenim que sortir d’aquesta trampa i la única opció és arribar fins la carretera que esta a pocs metres. Les bicis ens pocs minuts han quedat cobertes de fang, que tenim que treure com podem amb branques. La feina que hem tingut a obert la gana el que fa que ens quedem a dinar un bocata monumental al bar - pastisseria que tenim en ben entrat el poble.
El que toca ara és la pujada que ja fa massa estona que fem el gandul, ara ens dirigim vers l’itinerari de les trinxeres a on i va estar-hi  lluitant l’escriptor angles  George Orwell (Homenatge a Catalunya). Per anar-hi prenem una pista de terra que puja amb força fins a tocar un frondós bosc a tocar de la carretera que va en direcció a Leciñena i a prop de arribar al coll, seguim per pista, indicació de la ruta de les trinxeres, deixant per un moment la pista per on tenim que seguir després. Nosaltres ara pujarem al Monte Irazo, a on trobem en magnífic estat de conservació tota aquesta fortificació de guerra amb uns panells informatius que ens donaran a conèixer com és vivia i és lluitava en aquest lloc. Escriuria Orwell:
“ Les muntanyes d’aquella part d’Espanya (referinse a Serra d’Alcubierre), tenen unes formes molt curioses, com de ferradura, amb els cims aixafats i les seves vessants redreçades que és precipiten en esfereïdors barrancs. I dalt dels cims tan sols i han mates raquítiques, bruguera i els blancs ossos de pedra calcaria que sorgeixen per tot arreu.”
Mirant enrere podem veure la llarga rampa que ens espera , un cop  baixem del turo de on ens trobem. Pel el qual posem fil a l’agulla que les cames ja feia estona que no pedalen.
Un cop superat aquest entrebanc ja som dalt de la Serra boscosa d’Alcubierre, les vistes son magnifiques i el que ens ve ara, la baixada encara és millor per afluixar les cames. La serra és molt llarga i no tot serà baixada perquè ens faltes molts metres de desnivell i per algun costat o altra estaran amagats i la veritat que no tarden a aparèixer. El nostre primer objectiu el tenim molt lluny San Caprasio i  tenim per el davant uns 20 kilòmetres de un autèntic trenca cames de dures pujades i baixades una darrera l’altre al bell mig de la carena, sort en tenim que el dia és molt clar i les vistes s’estenen fins molt lluny tan per un costat que per un altre.
Com anècdota curiosa a pocs kilòmetres de Sant Caprasio (811m) silueta característica i la major elevació de la zona, això si plena d’antenes, ens parem a fer unes fotos de rigor en un barranc i per sota nostre apareix un corriol amb una barana de fusta, que curiós? Baixem per el corriol i trobem una petita cova un ermità japonès que parlant en Inglés ens explica que és seguidor de Charles-Eugène de Foucauld, que feia uns mesos que vivia i meditava en aquestes terres però que venia del desert del Sahara, en el Hoggar, a on i tenien una petita capella, però que en la situació actual de segrestos i violència, ha tingut que canviar de lloc. Ens ensenya la petita capelleta penjada al buit. Tot son garrafes d’aigua que l’hi porten la gent del poble de Farlete amb cotxe. Unes fotos del desert Argeli, de Tamanraset, dels Tuaregs...diu ell que això és més dur que el desert, ens donem les mans i un somriure i un “pregueu per mi”.
A estat una trobada curiosa, San Caprasio, ja i som, però la rampa que i puja també i és i ja fa temps. La vista és impressionant. No hem trobat ningú, be fa poc uns motoristes francesos i que mes tard tornarem a trobar varies vegades,  el vent, però a afluixat, la tarda ja va de davallada com nosaltres que esperem que tot sigui baixada. Estem de sort la primera part, però desprès tornem-hi a un constant puja i baixa a sobre ara fa més calor que en tot el dia.
Fins que no trobem a la nostre ma dreta un vèrtex geodèsic, que per pujar-hi tens que fer servir uns esglaons de ferro, no comença la verdadera baixada, tan sols manquen 15 km per Castejon de Monegros.
Fem una parada al extraordinari mirador de Bujel a on per sota nostre i trobem el fabulós barranc, en les confluències del “Barranco del Pasadero de las Yeguas” i el “Barranco de la Hiedra. Seguim baixada final fins a Castejon a on tenim el lloc per dormir....be teníem lloc per dormir per que quant arribem després dels 95 km, fets caldari lla, ens diuen que ens esperàvem per el dia abans i que esta tot ple. Merda!!( al final us donarem l’adreça d’aquest establiment tant correcta ), el poble més a prop és  Bujaraloz, a tocar la nacional de Zaragoza, i una recta de 15 kilòmetres amb les seves corresponents pujades ajudant al acabament de la jornada, ben merescuda en un Hostalet a peu de nacional amb el rerefons del soroll de la musica dels camions. Però l’important és que ja tenim llit i un lloc per sopar que parcer molt recomanat.
Km totals: 115
Desnivell:1400 metres. 

segont dia.-
      Sortim de bon hora un cop ben esmorzats, la ruta tenia que anar de nou vers Castejon de Monegros, però amb optat per variar el track i seguirem la carretera que varem anar ahir, però al primer poble de La Almolda, a 7 km de Bujaraloz, buscarem una pista que talla per el dret per anar a buscar la ruta que teníem planejada, així estalviem carretera. Aquest  primers kilòmetres que farem aniran be per escalfar una mica les cames i treure’ns el fred de sobre.
La pista buscada la trobem a uns quants kilòmetres passat el poble, al davant nostre tenim unes extensions de camps erms impressionants, en un moment donat deixem la pista per seguir per entre el camp desèrtic, ara ens donem compte que en pluja o el terra mullat seria impossible de continuar, tan ara com la resta del recorregut, doncs el terra és totalment argilós.
Entrem al cap de una bona estona al sector de Jubierre, una zona totalment àrida i en grans formacions “Tozales” d’argila que el vent i l’aigua han anat emmotllant i creant figures com el cas de les Bardenas Reales a Navarra. Estem al far west aragones, sols i falten els indis, be potser no doncs nosaltres en fem una mica l’indi. La pista baixa sobtadament i si la seguíssim en poca estona estaríem a lloc, però aquest no és el cas.  Un cop arribats al Paridero de las Vacas, no te pèrdua per la fortor i que és la única casa que trobem en aquesta vall, deixem la pista principal i prenem una de secundaria que en pocs metres deixem per agafar un corriol que ens portarà a dins de un petit canyó, val molt la pena, és la sorpresa de la ruta, seguim encaixonats un bon rato, estem bocabadats. Un cop acabat el canyó, seguim per pista però no agafem la direcció de tornada, vers al contrari, prenem de nou un altre pista que ens porta com si tornéssim de nou enrere. Anem a buscar un pas entre uns Tozales, per baixar per un altre vall que ens depara noves sorpreses en més formacions.
I ara si comença la baixada en direcció el poble que veiem al fons Albaratillo, la calor ja és comença a notar, el terra argilós que estava compactat per la pluja, comença a ser tot pols, pensem en aquesta ruta al estiu que deu ser tot pols.
Albaratillo, a peus del riu Flumen, els primers camps de cultiu la primera verdor, travessarem el poble per anar a buscar una pista que en una recta molt recta ens portarà de pet a Sariñena.
Han estat dos dies molt intensos i la veritat que amb quedat gratament molt sorpresos per els contrastos que hem trobat, i amb pogut constatar que els Monegros no és solsament aquelles muntanyes pelades que veiem per el cotxe quant anem de Lleida a Zaragoza.
Km.- 52
Desnivell.- 450m
Sortida realitzada a la tardor del 2012 per (SB) Salme, Toniu Llovets,Lampa, el noi de Sant Esteve, Kiku, Regi.
Ruta sense fons ni aigua que millor fer-l’ha per primavera o tardor.
Per picotejar, no cal que porteu gels ni barretes energètiques, molt recomanable parar a Fraga i comprar Farinosos una cosa típica que atipa d’allò més, figues seques, préssecs secs, fruita  de xocolata ta típica de l’Aragó, en fi productes de la terra i més barats que les merdetes habituals.
Hostals: Hostal Romea (Sariñena)974570012. Senzillet però decent, a més és des viuen per quedar be.
                Hostal la Chipranera.- Castejon de Monegros. No recomanat.
                Podeu fer servir la casa rural al Poble de Lananja a 7 km de Castejon.
 http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3497550


pas clau, Regi i Salme

Benet sobre el barranc

terres de seca

Kiku guiant amb el Gps

intuint el cami

la tropa en el desert

Llovets encarant un corriol

far west autentic

trial-lera a buscar el canyo

dins el canyo

kiku en ple desert




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada