de setembre 2019 ~ Aire de Muntanyes

divendres, 13 de setembre del 2019

Circular per Núria

5:36 p. m. No comments

Assentat a l’estació de Queralbs tot esperant el primer carrilet que puja a Núria, vaig mirant tot el personal que va passant per el meu davant i constato algú que ja sabia però, mira ara no se perquè però i reflexiono una mica, res nomes una mica. Penso quant érem jovenets i pujàvem amb tren des de Barcelona, sempre a petar de penya disposada a fer molta activitat o poca, segons és miri, la majoria portavem l’uniforma característic, rociatores, camisa de quadros de franel·la, botes gruixudes que ja hi sortíem de casa, amb mitjons de llana ben gruixuts, estiu he hivern, alguns ja portaven el passamuntanyes de llana posat i això si una gran motxilla, que quant mes coses penjades per fora millor, al estiu quasi que també és feia servir el mateix material que al hivern, les mateixes botes, els mateixos mitjons i en fi tot plegat material pesat o super pesat.. Els destins eren Núria, per la seva connexió amb el carrilet, allà és feien ascensions hivernals, amb tendes i això si , sense esquís a peu amb la neu fins els genolls.

Ara vaig mirant i veig que el temps no perdona ni els anys tampoc. La majoria de gent, ara son els anomenats” runnigs”, gent que potser mai abans havien anant a la muntanya i ara si han aficionat com una moda , i del que és tracta és de col·leccionar curses. El material super tècnic o escadusser, roba sempre amb informació de curses a on ha participat la persona en concret i si pot ser cada peça que porten es de una cursa diferent, les converses que he pogut anar escoltant sempre son de curses, kilòmetres, desnivells, verticals.... però encara entra tots ells puc veurà algun que altra despistat que va fora de to, pantalons llargs, botes, motxilla tirant a gran, amb el tub de la Camelbak mes llarg del compte o mes curt del compte, algun que altre que mira un planell, alguna que altre conversa de algun cim fet no fa gaire.

Els temps passa i això ja és veu clarament, no se si en aquests moments recordo amb certa enyorança aquells temps dels trens plens de urbanites en busca de l’aventura propera, sense gaires pretensions, potser jo no soc el mes adient per explicar aquestes coses, doncs m’agrada corre per la muntanya, encara que no vaig a curses, i m’agrada anar-hi amb bons amics i que segurament parlarem de moltes coses com abans fèiem, no se, son divagacions que hi anat fent aquest mati d’estiu tot esperant el carrilet, parcer molt fescot i nosaltres amb material lleuger, si pogués hagués agafat un “plumes”, però carai no cabia a la mini motxilla, després vaig dient....be tot plegat anirem a Núria a fer una volta, pujarem per la Coma d’Eina, amb molta solitud anirem guanyant alçada seguint el GR cap el Pic d’Eina, renoi quin fred que fa !!, segurament el vent emprenyador encara fa que la sensació sigui mes notable, vaja que no ens hem tret res en tota la pujada. Dalt la carena, és la rambla, gent per tot arreu, teníem ganes d’anar cap a la Torre d’Eina, però amb el ventet, en passem, seguim cap el pic de Noufonts, Noucreus i Pic de la Fossa del Gegant i deixem la carena per anar baixant de nou cap a Núria.

Un dia d’estiu fred i ventós, anem a fer un cafetó al bar , un grup de Boys Scauts vestits de cap a peus amb la indumentària que feia temps que no veia, cantant cançons d’avant del Santuari, cançons, danses, estàndards, boines i mitjons alts, les noies amb faldilles ben plisades, jerseis de pico....he començat el matí pensant amb el temps passat i ara tinc com un cert regust de naftalina, d’algú que sembla ja esta fora de lloc. En fi, una ruta senzilla, però la pujada al coll d’Eina surt dels clàssics Puigmal o coll de Noucreus. I res, que tothom faci el que vulgui fer, això si respectant les regles de sempre a la muntanya.

dijous, 5 de setembre del 2019

Circular al Punta Alta de Comalesbines

5:06 p. m. No comments

Aquests divendres ens acostem a la vall de Boi per dema fer la circular a la Punta Alta de Comalesbienes (3019m). Se’ns dubta que és una sortida d’aquelles que és tenen que fer un moment ho altre i que nosaltres ja hi teníem ganes de feia temps, doncs verdaderament val molt la pena, tan per els paisatges que hi trobarem i ens envoltaran en tot moment, com perquè no, per la seva duresa del recorregut.

Si mirem per internet hi trobarem molta informació de la ruta, tan en blocs de muntanya com en el wikiloc, és a dir és una ruta força coneguda, això no deixa que també hi hagin opinions de tots tipus, tan per els horaris, la dificultat ...., tothom hi diu la seva, això és degut segurament a que no és una ruta de muntanya d’aquelles que podem dir que per tothom és igual, cadascun i troba una dificultat diferent, però jo us explico com va ser la matinal per nosaltres.

A les 7 del mati ja som al primer aparcament de l’embassament de Cavallers, això que ahir al vespre vàrem fer durar la tertúlia amb la penya de “Aventura Montañas y Risas”, d’aquí ens posem la motxilla i amb les primeres llums de l’alba i les llenganyes encara als ulls, comencem a fer la primera pujada per anar a buscar la carretera que va a l’últim aparcament, d’aquí ja agafem una pista forestal que per sort va fent per poder escalfar una mica les cames, per el que ens vindrà a continuació. En un moment donat ja veiem unes fites i un corriol que s’enfila molt dret per entre una tartera, entrem doncs al barranc de Comalesbines, pujada dureta ja de bon mati, fins trobar el Pas de l’Os, una breu grimpadeta que fa que les cames recuperin força. Superat el pas el terreny sobre i no fa tanta pujada, entrem en un petit bosc i tot passat una tartera de grossos blocs, però que és fa en comoditat si anem seguint les fites. Arribarem a “ronyo” o el l’Estany de Comalesbines, “ronyo” per la forma que te. A partir d’aquí les fits ens decanten en forta pujada cap a l’esquerra arribant a l’aresta del primer cim que farem avui, farem servir les mans en algun que altre punt, arribem així doncs al germà petit ,el Pic de Comalesbines de quasi, quasi fa 3000, doncs te 2993m. D’aquí seguim la cresta, la Punta la tenim a tocar, però ens faltarà fer el pas, una desgrimpada (II sup) per una espècie de diedre, molt bones preses i sense cap tipus de problema, aquest punt i el dels horaris son els mes comentats en totes les piulades, com deia uns veuen una cosa i uns altres un altre, la veritat, sense problemes arribem al final de la cresta i a la Punta Alta. Les vistes son fenomenals a banda i banda, però veiem al fons uns nuclis de núvols que pronostiquen l’arribada de les tempestes per el mig- dia. Seguim la carena per anar a buscar una canal, ( receptor meteorològic) aquí comença una gran i molt gran baixada de uns quasi 600 metres de desnivell, per un terrenys esmicolat i molt dret, aquí si que val anar al tanto de relliscades i patacades, si el terreny és humit inclús pot ser mes complicat. Arribem a l’Estany de la Roca, per la seva roca al mig i continuem la baixada, perquè encara no en teníem prou fins trobar l’Estany Gran de Colieto i ja el camí mes transitat que ens portarà al Refugi Joan Ventosa i Calvell. Fem un menjuc i cap avall, la cosa per aquí esta molt mes transitada, seguim per les llastres de la Morta, Pletiu de Riumalo i Cavallers.

La ruta tothom la fa en aquest sentit, doncs encara que fem una bona pujada de bon mati, per l’altra vessant també puja molt i és mes llarga.

Els horaris, moltes ressenyes ens marcaven de 8 a 11 hores, nosaltres sense corra , caminant i fent alguna parada per fer qualsevol necessitat, vàrem estar 6h45’. El desnivell és de 1600 metres i la llargada de 14km.

La ruta esta molt ben marcada per fites, no hi tenim cap problema, jo no hi penjat el track, però en trobareu un fotimer en el wikiloc.

Fent un petit resum, una de les que podríem dir , millors circulars del Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici i vàrem ser : Artur, Txubi, el noi del Montseny i jo mateix.