Aquest cop anirem
cap a les terres de les bruixes i els boscos encantats de Vallgorguina,
Montnegre i Sant Iscle de Vallalta, tot un mon de indrets ple de llegendes: el
Pla de les Bruixes, la Barraca dels Matiners, Dones d’Aigua (que fa poc i vàrem
fer ruta) i avui hem triat, el Sot de l’Infern. Les boires, les llums tènues del
sol entre el bosc, l’aire fresc de la pluja d’aquesta nit, el terra ben mullat,
les fulles xopes i la molsa ben ufanosa, això si, no hem tingut la sort de veurà
cap esser que ens pogués fer un encanteri, però la ruta ens ha ben encisat i
hem tornat a casa amb aquell regust de haver estat en un lloc encantat.
Be sortirem de
Mataró una bona colleta, la direcció cap el Corredor per el camí ben típic de
la Font del Mal Pas (pobra font qui l’ha vista i qui la veu), un cop arribats
al creuament de Pi de Buac , seguim una mica mes la pista del Corredor , per
deixar-la i agafar la primera baixada cap Casanova de Pi Bernat, deixem la
pista que va cap a Collsacreu i anem cap a Vallgorguina, però ,ai l’as !!!
mireu que en Manu, be a poques i un cop que be perd el cargol del eix del
pedalier de la roda del d’arrere. L’hi fem un apanyo amb unes brides del
company Artur i ens deixarà un cop arribem a Vallgorguina.
Vallgorguina,
anem a buscar a la sortida del poble, enfilem tot planejant per la Riera de Cal Gras, primer asfaltada i després
de terra, primer tot bucòlic i plaent, però al cap de poc ens trobem amb uns
murs que fan esgarrifar, pujadota de les bones que va fent i no para en cap
moment fins el Pla dels Forcs, aquí a
prop deixarem direcció de Cal Peraire i prendrem una pista que força estona, entre bosc d’alzines anirà faldejant
la muntanya del Montnegre per la vessant de solei.
Anem a trobar el
GR5 que puja de Canet, passarem per les runes de Can Vives de la Cortada, quina
penó veurà les quatre parets que hi queden, la vegetació a esborrat el temps d’aquesta
contrada, seguirem el GR, però ben poca estona, doncs en un moment donat vindrà
la part mes dureta de la sortida, deixarem la pista del GR per agafar una pista
antiga ens enfilarà mes a munt, l’esforç és fa notar a les cames, trobem unes
bones rampes, però tot és veu compensat per un gran assortiment de pinetells i
rovellons, al bell mig del camí, sort
que l’Artur porta motxilla!!.
Be, deixem a l’esquena
el Montnegre i comencem a baixar per una carretera fins trobar un desviament a
la dreta que ens portarà ja en baixada cap el Sot de l’Infern, de mica en mica
el torrent que tenim a la dreta se’ns va apropant, fins trobar de nou el GR5,
que ja no el deixarem fins Sant Iscle.
Prenem una tros de
carretera direcció Sant Cebrià, però de seguida la deixem per agafar el que serà la ultima pujada de la ruta vers la Creu de
Canet. Aquesta pujada val a dir, que de moltes que hi ha per aquesta vessant,
potser és la que és fa millor, doncs quasi no ens donem compta i ja som a dalt
de la creu.
Forta baixada, al
davant nostra, Canet i el mar brillant, que bonic que és el Maresme Tropical!!!.
De Canet sols ens
queda resseguir la costa cap a Arenys, on cosa estranya ens trobem en direcció
oposada, un que tenia que venir avui, SeKoies, segurament deu fer gana per fer
el vermutet. Caldes, Llavaneres, remuntem una mica fins de nou les Cinc Sènies
i cap a casa que ja és comencen a sentir
els budells, que fan: rau, rau.
Muntanya, boscos,
frescor i el mar, sempre present, que faríem els de la costa sense veurà el
blau?, bona ruta, potent ruta, en el rellotge marca 60km i 1400 al track del
gps una mica menys, però be, una ruta per gaudir.
Gracies als
amics: Regina, Salme (el noi de Camprodon) o que abans era pescador i ara és
pastor, Artur, J.j Padnon, jo....i en Manu, que com a mínim no hem tingut que
repartir els bolets amb tu, és conya, una abraçada!!.
