Cursor

Crossbone Skull

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Ruta BTT cap a Dones d'Aigua (Mataró-Llavaneres-Sant Vicenç de Montalt-Arenys-Sant Iscle de Vallalta-Collsacreu-Mataró)


 


https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/mataro-llavaneres-sant-vicenc-de-montalt-arenys-de-munt-sant-iscle-de-vallalta-dones-daigua-collsac-57895198



Avui farem sortideta cap el Montnegre,  terra de boscos , torrents, rieres i rierols , llocs que fomentant  les mitologies mes ancestrals de la cultura catalana: bruixes, fades, centaures, indrets encantats, tal és així que en el petit municipi de Sant Iscle de Vallalta, aquesta petita vall sota les muntanyes i boscos de sota el Montnegre i tenim un munt de racons encantats: el Sot de l’Infern, el Pla de les Bruixes i les Dones d’Aigua, aquestes ultimes son les que portaran el nom de la nostra sortida, aquelles fades amb túniques blanques, que és renten a la nit en els petits rierols i és pentinant els seus llargs cabells d’avant la lluna plena, que boniques, però que plenes de maldat.

Dones d’Aigua, és la llegenda de Sant Iscle, aquell jove pastor que una nit va poder escoltar el cant de les nimfes i que un dia va poder observar al costat del rierol, és va enamorar de una i al cap de un temps ella va quedar embarassada del jove pastor impudic, però ai las, no en sabien pas de fer de llevadores, aquelles joves dones doncs no havien mai patit el sexe corromput de un pobre pastor.  Cada nit és sentien per els boscos els seus laments, fins que un dia  a la nit la vella de Can Patiràs, cansada de tant de lament i que no podia agafar el son que tan l’hi costava a la seva edad,  és va a costar al lloc de on venien els laments. Les noies amb les varetes van obrir una escletxa a la roca  i la vella va entrar per ajudar a fer parir a la nimfa. Com agraíem i abans de que marxes i com a regal, l’hi vàrem posar un obsequi dins el davantal, però aquests no el podia mirar fins que no arribes al mas. Però la curiositat va poder mes i la vella va obrir el davantal i va veurà: sègol!!! quina merda!!! Va pensar que l’hi avien pres el pel , sègol!!! al mas en tenien un munt!!! el va llançar a terra i se’n va anar ben emprenyada. Però quant va arribar a casa, els parents l’hi varen dir que era allò que lluïa tant al seu davantal, era or !!!, va sortir corrents a on va llançar el sègol, però no hi havia res de res, com boja va anar cap a  la riera i de una trompada i va caurà de ple.

Els crits del pastor que va ser encantat, per abús sexual i de la vella per xafardera abans d’hora, encara ressonant en les negres nits del Montnegre, per sort nosaltres i anem de bon hora del mig dia.

Doncs si sortim de Mataró i anirem per els turons de pins i vinyes, amb vistes al emmirallat mar, el vent avui és fa notar força i el mar sembla mes viu des de el turons que anem fent, territori de Sant Vicenç de Montalt,  cap a l’ermita del Remei, ja sobre Arenys de Mar, per anar a buscar la serra que ens portarà a cap a Can Catà, d’aquí farem baixada cap Can Jalpi, creuem la carretera i anirem a buscar la Serra d’en Sala, per Can Sala, és clar, ja tenim el Montnegre ben al davant, donem l’esquena al mar sempre tant present, el vent bufa fort de cara i nosaltres direcció al Collsafiguera, quines ganes ja teníem de tornar a començar una bona baixada aquests cop cap a les fondalades de Sant Iscle de Vallalta.

Resseguim la riera, els arbres però encara no han agafat els colors de tardor, passem per el costat de la petita ermita de la Salut i un cop passat Can Bosc, girem a l’esquerra, direcció Cal Oller (centre budista) i les Dones d’Aigua, no se que deuen pensar les nimfes de tenir al costat un calvet gordet?

Un cop la visita, comencem la pujadota, curta però tela!! cap el coll Senís, com diria algú: patireu !!!, potser el nom de Can Patiras? bromes a part unes bones rampes.

Cap el Pla de les Bruixes i Collsacreu, donem ara l’esquena als boscos del Montnegre i deixem enrere els territoris encantats, comencem la llarga pujada cap a Casanova de Pibernat i últim esforç fins la Creu de Rupit.

Ara sols ens queda força baixada per el Camí Ral, que ens porta cap a Sant Martí de Mata, tornem a tenir el mar ben de cara, fem la ultima baixada que com sempre serà buscant el millor corriolet, per acabar ben assegudets en una terraseta de un baret, fent una bona cerveseta, tot pensant en aquelles bones noies que sempre estan per l’aigua posades, i ja sabeu, si passeu per allà i veieu una bona noia que us demana quelcom, foteu el cam ben d’apresa, digueu que us esperen a casa per dinar.

Una molt i molt bona ruta, plena de mitologia, i compartida amb els bons nanos del Sorreigs:

Artur, el noi del coll de l’oca Txubi, J.j Padnon, el Salme i jo .












 

 


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada