La Collarada (2866m) una de les” 50 cumbres más bellas”
(Especial 2002. Pirienos,Edicions SUA). El seu alt desnivell per qualsevol de
les seves vessants supera els 1800 metres i el terreny per el qual és realitza
l’ascensió fan que sigui una ascensió feixuga per qualsevol de les seves vies d’accés,
que parcer en tenim varies possibilitats.
Nosaltres vàrem optar per fer la ruta circular i així d’aquesta
manera fer-la mes esntretinguda a mes farem
una part per la via Rusell que solament son uns passos de III, això si en un
ambient entre pins i parets que ens faran gaudir d’allò mes i d’aquesta manera s’
ens farà la ruta mes llevadora i divertida.
Sortirem doncs del pont de Los Peregrinos(1050m) a un km de
Canfranc i lloc ideal per passar la nit amb la furgo, a partir d’aquí ens
esperen de 4 a 5 hores de pujada, primer seguirem per la ruta normal cap el Ibon de Ip, que deu ni do el que puja això que encara tenim el cafè amb llet al
coll. En un moment donat deixat el corriol que ens porta al embassament i per
on tindrem que baixar, indicacions de PR, i anirem cap a la dreta, cap a Curuyé
que seguirem un tros fins que trobem de nou un indicador que ens indica el
seguir les marques grogues i blanques del PR cap a Curuyé i a la paret veiem les
indicacions de la Via Rusell. El que segurament és que aquest últim i el seu
guia Jean Labarlhe, no varen pujar per aquí
si no per el lloc del PR, dons per les indicacions que fa esmena en el seu
llibre “Souvenirs d’un montagnard” no
coincideixen amb el lloc de la via, algú mes complicada que la via normal.
La qüestió que pugem per la via que al menys te el nom de
Rusell per el vell mig del bosc ben empinadot. La pujada esta força ben
senyalitzada, però no val a badar i seguir sempre les fites o els tubs taronges
que tenim com indicacions, els passos de grimpada son fàcils i la ruta és molt
disfrutona i agradable per tot el paisatge que ens envolta. Un cop acabada la
via, ens retrobem de nou amb el PR, que anirem pujant fins situar-nos a peu de
paret per anar a buscar una canal que aurem de grimpar una mica. Un cop a dalt
veiem el cim, però molt lluny, tindrem que passar per aquest extens desert
hervos i pedregós, no hi tenim cap marca i en cas de boira pot resultar dificultós
i perdedor de orientar-nos.
Abans d’arribar a la pujada final
que ens portarà al cim passem a prop de la font de Campanales(2470m) i
nosaltres també i trobem un ramat força nombrós d’ovelles: “ He aquí sin embargo 5000
ovejas, una cabaña, ocho pastores y ocho perros. Qué beben? No hay una gota de
agua en varios kilómetros a la redonda. Nos acercamos a este oasis desde donde
la vista es soberbia. Debemos estar cerca de los 2000 m, y entre nosotros y
Madrid nada alcanza esta altitud. Cómo será en la cima? Los pastores son
hombres magníficos, verdaderos, gritando cuando responden, como todos los
hombres acostumbrados a la tempestad y al espacio. Son habladores, honrados y
atentos. Me dan leche de cabra helada, de la que me tragué dos litros en otros
tantos minutos: después me explican cómo se procuran el agua. Hay cerca de su
cabaña una sima donde el sol apenas penetra y donde la nieve no se funde nunca.
Como es muy fácil bajar a ella, cortan bloques de nieve, los ensartan en palos
que suspenden entre dos rocas al sol. La fusión es rápida, y cada gota de agua
que cae es recogida, como si fuera oro, en un caldero. En cuanto a los rebaños,
tienen que hacer 2 kilómetros para ir a beber!
Admiro la noble y orgullosa actitud de estos reyes del desierto, bronceados como los Tuaregs. Su espíritu es orgulloso también: porque rehusan obstinadamente la peseta que les ofrezco; me veo obligado a dársela a un niño.”
Admiro la noble y orgullosa actitud de estos reyes del desierto, bronceados como los Tuaregs. Su espíritu es orgulloso también: porque rehusan obstinadamente la peseta que les ofrezco; me veo obligado a dársela a un niño.”
Ens queda la ultima i dura pujada que mena a
la canal final que ens portarà al cim, les boires van corren i tapant el paisatge,
a veurà si arribem a dalt i no veiem res !!. No va ser però Rusell el primer
que va coronar aquesta atalaia, si no el
medidor geodèsic Vicente de Heredia a l’any
1790. Estem a cim, les vistes impressionants a 360 graus, les boires ens donen
una petita treva, comencem a baixar a buscar el coll que ens portarà cap a la
vall de Ip. “ No hi ha res en el Pirineu que s’assembli al circ d’IP” (Rusell). La baixada cap el gran embassament del Ibon d'Ip és molt
dificultosa i costosa, per el gran pedregam que hi trobem, no hi trobem fites
ni marques dons tindrem que anar fent i traient-nos pedres de les sabates fins
arribar a prop de l’aigua. Algunes ressenyes apunten vorejar per la dreta (
sentit baixada) segons diuen per l’esquerra i troben passos algú arriscats, la
veritat nosaltres vàrem seguir per el canto esquerra i vàrem passar sense mes
problemes.
Ara si que un cop situats a les portes del embassament ens quedarà ben
be una bona hora de llarga baixada, però aquesta part sense pedrotes.
Sortida realitzada per: David Puig ( Jj) Benet Jimenez ( l’hortala del
Montseny) i jo mateix.
Durada: de 7 a 8 hores.
Desnivell: 1900 metres i 18Km.
 |
| el cim amb la Pala d'Ip al fons |
 |
| canal de los militares |
 |
| canal de baixada al fons l'Ibon d'Ip |
 |
| el ojo del Fraile |
 |
| vall d'Ip |
.jpg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada