La Transfronterera

Feia temps que volia fer una de les que diuen Marxes de Resistència, que la FEEC, dins el seu calendari en fan unes quantes, però de tota la llista la que hem feia mes patxoca era la “Transfronterera de Cap de Rec”, mes que res per  que recorre íntegrament per alta muntanya i a mes per un sector que personalment m’agrada molt.

Veníem d’acabar la temporada d’esquí de muntanya i entrenar d’allò que és diu caminant no ho havíem practicat gaire, així i tot vaig intentar enredar algú de la colla, però sembla que la gent no ho tenia gaire clar, al final vaig convèncer sense molts preàmbuls al Artur i aquest vindria amb un company seu que al final degut a un accident corrent no va poder venir. A ultima hora també s’apunta el Beni i la Sandra, ell la pensa fer tota corrent doncs ja esta força avesat en fer llargues distancies.

Doncs be anem de cara el gra, el dissabte a les 5 del mati, és presenta l’Artur que ve de passar la nit a Lles i és queda a esmorzar a la furgo, un bon pa amb tonyina diu que això el posa a to, res esmorzem i jo amb vaig a rentar la cara al rierol per esta ben net i polit per agafar el dorsal.

Les 6 la sortida, ja tot el grup Beni i Sandra inclosos, la maquina de fotos sense bateria, brrrr....tindre que tirar de mòbil que no m’agrada gens, sortida!!,és d’agrair que no és fes servir molta estridència com és habitual en moltes curses, potser és bo ja que ens agrada la muntanya i el seu silenci, respectar els animals que hi viuen i que no estan acostumats a sorolls ni estressos  civilitzats, vinga doncs!! molta gent, Beni fot el camp corrents, nosaltres anirem fent com teníem previst, anar fent.

La primera part fins a  Viliellla per el GR 11-10,  de baixada, aprofitem per gamba una mica, el mati és frescot i ho notem sobre tot en les mans , seguim en baixada fins a Cal Jan de la Llosa i d’aquí premem el GR107 o camí dels Bons Homes, la cosa comença a pujar per la Vall de la Llosa, però el paisatge i l’aire fresquet animant anar en bon ritma, al Prat de Xiuxirà, trobem el segon control, amb ratafia i tot, val a dir sobre els controls que cal felicitar a la organització per el bon avituallament, en tots els de la marxa. Cabana d’Esparvers i creuament de camins deixem el GR 107 i prenem el GR 11, o el Transpirinenc, entrem a la Vallcivera, quins records de la Skimo 6!!!, arribem al port i deixem a la Sandra que va a un altre ritma i a mes ara sols l’hi queda baixada, doncs fa la marxa de 30, a mes deu ni do, per el poc temps que fa aquestes distancies, molt be i ànims, seguint així segur que arribarà lluny. Ens parem al refugi de l’Illa a menjar una mica i ara si ens toca la llarga ,llarga ,llarga i mes llarga baixada, per la preciosa vall de Madriu, quina diferencia quant hi fem pas amb els esquís, a l’hivern te el seu encant, però per la primavera la veritat que sembla passar per un lloc nou a on no hi havies estat mai. La baixada castiga les cames inclús mes que la pujada, a mes intentes forçar el ritma, mes de un aquí és on ho paga, arribem al control d’Entremesaigües, aquí els de 30 acaben, nosaltres aprofitem per fer un bon menjuc per recuperar. El camí continua per un bosc, però continuem baixant, ja quasi estem a tocar a les Escaldes, estem pensant si anar a comprar una botelleta de wiski o formatge de bola, la qüestió, és aquí,  el que veníem patint, la gran pujada de quasi 1500 metres de desnivell amb una primera part que és la que va fins al refugi de Perafita(2200) que és d’aquelles que treuen l’alè, sense pausa i sense respir, per sort transcorre per zona de bosc al costat de riu que baixa caudalós, fent petits salts, l’Artur comença a fer la goma i  pensa que potser estaria millor fent una cervesa a Andorra o perquè no un Caldea, jo el vaig animant com bonament puc, l’hi aconsello anar fent ventositats per agafar impuls cap a munt, llàstima que sols l’hi surten rots i l’hi comento que això el farà retrocedir, en fi, una mica de broma per passar el calvari. Arribo al refugi de Perafita i espero al company, esta molt tocat i espera a recuperar, el dia és clar però fa frescota i corra vent, jo començo a caminar per no agafar fred mes amunt amb pararé en un lloc arrecerat per esperar-lo.

No porta pals i l’hi deixo els meus per veurà si l’ajudant una mica mes, ja estem quasi al coll de Sant Vicenç (2573m), l’hi costa tirar endavant i jo començo a baixar, ja quant falta poc per arribar al refugi dels Estanys de la Pera, veig que esta baixant del coll, jo ja tiraré cap avall fins trobar la maleïda pista que va cap a Cap de Rec, m’ho prendre en calma, doncs no hi ha presa, al final ens hem ajuntat una grupeta de tortugues, al refugi del Pradell deixem la pista , menys mal!!! i prenem un corriol que va per bosc, que és d’agrair. Ja soc a lloc, en venen a rebrà els de casa i de seguida a buscar el tiberi, parcer molt encertat l’arròs caldos.

I res això que hem poso a menjar i no hem veig a l’Artur, tot corrent fresc i joiós, jo que el veia amb els meus pals fent una creu, quin element, és genial!!!no se que va fer, un fong d’aquells al·lucinògens?, una droga psicotròpica d’aquelles que no sabem?, és va fotra un gin tònic al refu de la Pera?, és molt gran aquest xiquet!!

al fons Viliella

Vall de la Llosa

control al Prat de Xuíxira

port de Vallcivera (2517m)

estany de l'Illa

refugi de l'Illa

estany de la Bova

vall de Madriu (Patrimoni de la Humanitat-UNESCO)

al fons, Les Escaldes

refugi de Perafita (2200 m)

Una gran Marxa del tot recomanable, recorregut, organització i tot plegat, un repta que cal tenir a l’agenda. Vàrem tardar el nostre per fer el 51km i els 2600 metres de desnivell, 11 hores, el company Beni a les 13 hores ja estava fent el dinar, va arribar el tercer, un Kata-KraK,  I be la Sandra va agafar el bus que posava la organització i de nou d’Andorra cap a Cap de Rec, també va fer una gran marxa de llarga distancia.

I per superar la tibantor de cames l’endemà una sortideta en BTT per la Cerdanya, ben curta i tranquil-leta. Sortim de Ur i premem  el camí de Sant Jaume tot passant per camps fins a Llívia, un cop aquí anirem a buscar el camí que va cap Angostrina, al principi tot va be, però despres vindran unes fortes rampes, per acabar en corriol de pedres molt bonic fins trobar una pista que ens farà creuar el riu d’Angostrina per un pont ,res ja som a Vilanova-de-les –Escaldes, ara agafarem una mica de carretera dins a Dorres, buf!!quin canvi el tema dels Banys de Dorres, la cosa esta molt massificada, quines ganes!!!, creuem el poble i ja sense mes pèrdua que seguir la pista que va pujant fins dalt del turo a on i tenim el Monestir de Bell-lloc, bones vistes i un lloc extraordinari i apte per fer un bon mos. Tornem a refer la pista i abans d’entrar a la zona asfaltada prenem una pista a la dreta que baixa a tota castanya fins de nou a Vilanova, i d’aquí uns quilometres de carretera i ja esta, una sortideta curteta, però molt interesant.

Uns 25km i 500 de desnivell i ja tornem a tenir les cames a to. 

al fons dalt el turo el Monestir de Bell-lloc

Per acabar, a Vilassar de Mar i ha una sabateria especialitzada en reparació de sabatilles esportives i sobretot, canvi de soles...mira no diré el nom i no és que no en tingui ganes, però amb varen canviar les soles i en van assegurar de que eren de quasi per vida, be això seria un dit, doncs ja és el segon cop que amb passa i això que el preu no és pas regalat. Be, aquí ho deixo, i a Vilassar no hi ha gaires sabateries que toquin aquest tema.