Cursor

Crossbone Skull

divendres, 13 de setembre de 2019

Circular per Núria



Assentat a l’estació de Queralbs tot esperant el primer  carrilet que puja a Núria, vaig mirant tot el personal que va passant per el meu davant i constato algú que ja sabia però, mira ara no se perquè però i reflexiono una mica, res nomes una mica. Penso quant érem jovenets i pujàvem amb tren des de Barcelona, sempre a petar de penya disposada a fer molta activitat o poca, segons és miri, la majoria portavem  l’uniforma característic, rociatores, camisa de quadros de franel·la, botes gruixudes que ja hi sortíem de casa, amb mitjons de llana ben gruixuts, estiu he hivern, alguns ja portaven el passamuntanyes de llana posat i això si una gran motxilla, que quant mes coses penjades per fora millor, al estiu quasi que també és feia servir el mateix material que al hivern, les mateixes botes, els mateixos mitjons i en fi tot plegat material pesat o super pesat.. Els destins eren Núria, per la seva connexió amb el carrilet, allà és feien ascensions hivernals, amb tendes i això si , sense esquís a peu amb la neu fins els genolls.
Ara vaig mirant i veig que el temps no  perdona ni els anys tampoc. La majoria de gent, ara son els anomenats” runnigs”, gent que potser mai abans havien anant a la muntanya i ara si han aficionat com una moda , i del que és tracta és de col·leccionar curses. El material super  tècnic o escadusser, roba sempre amb informació de curses a on ha participat la persona en concret i si pot ser cada peça que porten es de una cursa diferent, les converses que he pogut anar escoltant sempre son de curses, kilòmetres, desnivells, verticals.... però encara  entra tots ells puc veurà algun que altra despistat  que va fora de to, pantalons llargs, botes, motxilla tirant a gran, amb el tub de la Camelbak mes llarg del compte o mes curt del compte, algun que altre que mira un planell, alguna que altre conversa de algun cim fet no fa gaire.
Els temps passa i això ja és veu clarament, no se si en aquests moments recordo amb certa enyorança aquells temps dels trens plens de urbanites en busca de l’aventura propera, sense gaires pretensions, potser jo no soc el mes adient per explicar aquestes coses, doncs m’agrada corre per la muntanya, encara que no vaig a curses, i m’agrada anar-hi amb bons amics i que segurament parlarem de moltes coses com abans fèiem, no se, son divagacions que hi anat fent aquest mati  d’estiu tot esperant el carrilet, parcer molt fescot i nosaltres amb material lleuger, si pogués hagués agafat un “plumes”, però carai no cabia a la mini motxilla, després vaig dient....be tot plegat anirem a Núria a fer una volta, pujarem per la Coma d’Eina, amb molta solitud anirem guanyant alçada seguint el GR cap el Pic d’Eina, renoi quin fred que fa !!, segurament el vent emprenyador encara fa que la sensació sigui mes notable, vaja que no ens hem tret res en tota la pujada. Dalt la carena, és la rambla, gent per tot arreu, teníem ganes d’anar cap a la Torre d’Eina, però amb el ventet, en passem, seguim cap el pic de Noufonts, Noucreus i Pic de la Fossa del Gegant i deixem la carena per anar baixant de nou cap a Núria.

Un dia d’estiu fred i ventós, anem a fer un cafetó al bar , un grup de Boys Scauts vestits de cap a peus amb la indumentària que feia temps que no veia, cantant cançons d’avant del Santuari, cançons, danses, estàndards, boines i mitjons alts, les noies amb faldilles ben plisades, jerseis de pico....he començat el matí pensant amb el temps passat i ara tinc com un cert regust de naftalina, d’algú que sembla ja esta fora de lloc. En fi, una ruta senzilla, però la pujada al coll d’Eina surt dels clàssics Puigmal o coll de Noucreus. I res, que tothom faci el que vulgui fer, això si respectant les regles de sempre a la muntanya.









0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada